La nostra història

El procés de formació

El procés de formació s’intentà dur a terme amb la màxima discreció possible per tal de no perjudicar el músics que estaven a la plantilla d’altres orquestres.El mes de febrer de l’any 1956 es feia realitat un projecte que ja feia prop de dos anys que es gestava: la formació d’una orquestra a Palafrugell, l’Orquestra Costa Brava. Desconeixem de qui va ser la idea inicial però sí qui en foren els impulsors. Cal destacar dos noms: Florenci Mauné, brillant compositor de Figueres, i Josep Morell, no menys brillant clarinetista palafrugellenc. De bones a primeres cal dir que no fou un començament massa habitual ni molt menys plàcid.

Per tal que ningú s’apropiés el nom Costa Brava, que  gaudia d’unes inmillorables espectatives de màrqueting, es va fer córrer la veu que el nom de l’orquestra no seria aquest sinó Caravel·la.

Actualment la vinculació músic-orquestra se sol pactar entre els mesos de setembre i novembre, per al febrer del següent any. Abans, però, no era així; un músic es comprometia amb una altra orquestra a dos anys vista. És a dir, que el 1954 aquells músics ja sabien que a partir del 1956 estarien a plantilla de la Costa Brava. Però la magnitud del projecte va fer inevitable que es fés públic. Tal cosa, a algú no li agradà, així que alguns es trobaren que acabada la temporada 54-55 no tenien orquestra on tocar.

De pressa i corrents formaren un petit conjunt de nom Tropicana, que els havia de servir de salvavides en aquell temps que es preveia que seria llarg. La sort, però, els somrigué i malgrat ser un grup de nova creació – i gràcies a la bona reputació que gaudien els seus membres – tingueren moltes més actuacions de les esperades; tantes que fins i tot a final d’any, algú es plantejà en algun moment seguir amb el grup, però el projecte de l’orquestra era massa ambiciós, i cal dir que el temps els ha donat la raó. Els integrants d’aquell conjunt d’efímera durada van ser: Josep Bastons, Josep Mª Bofill, Emili Juanals, Lluís Palet i Narcís Paré, als quals s’hi afegí un pianista.

En aquell any i mig de preparació cal destacar la feina de Mauné i Morell. A ambdós es deuen els factors claus en el procés de formació de l’orquestra. L’un treballava portes endins, l’altre portes en fóra.

Mauné que assumiria les tasques de direcció i alhora piano, trombó i acordió, es va recloure a casa seva preparant gran quantitat d’arranjaments que conformarien tot el corpus de repertori de ball i concert clàssic de l’orquestra. 

La feina d’en Morell era ben diferent. A part de tocar el clarinet, el saxo i el flabiol, es feia càrrec de la representació artística. Havia de promoure l’orquestra: “vendre” el producte. A jutjar dels músics que formarien la plantilla, Morell sabia perfectament la qualitat que tindria l’orquestra i no estalviava lloances en parlar-ne amb els agents artítics.

Bastons: “Senties parlar en Morell amb els representants i realment et creies que tocaves a la millor orquestra del món”.

I és que la plantilla realment s’ho mereixia. A banda dels ja anomenats Mauné i Morell, cal esmentar els cinc integrants del conjunt: Bastons (veu, guitarra i bateria), Bofill (violí, saxo i tenora), Juanals (trompeta, violí i acordió), Palet (trombó i fiscorn) i Paré (flauta, saxo i tible). Completaven la formació: Santiago Bañeras (trombó, violí i viola), Joan Bofill (trompeta i violí), Joaquim Coma (trompeta i violí), Jaume Esteve (saxo i tible), Josep Joli (contrabaix i violí), Lliberat Juanals –pare de l’Emili– (trombó i fiscorn) i Joaquim Ribas (saxo i tenora).

D’aquesta primera formació hi havia molts músics que destacaven en els seus repectius instruments. Al capdavant de tots ells: Mauné, el gran director. Seguit per Morell que a banda de fer una molt bona tasca de representació en aquells primers anys, era un excel·lent clarinetista. Els fundadors encara recorden amb emoció els passatges de viola interpretats per en Bañeras, diuen que la feia sonar com ningú. De “l’avi” Juanals, en Lliberat, es deia que del seu fiscorn en sortia un so vellutat com un violoncel. Josep Mª Ruera, gran músic de Granollers, digué d’ell: “Vós teniu tota classe de colors en el fiscorn”.

Bastons: “A en Llibertat, en concert, mai no li vaig sentir una espifiada”.

Aquells anys, tal i com recorden els fundadors, eren molt bons per fer la feina de músic. La temporada estiuenca, època de més bolos, durava pràcticament cinc mesos (3 més que actualment), i aquest període de temps el músic d’orquestra se’l passava deambulant de festa en festa.

A banda de les dates assenyalades i les festes dels patrons locals (festa major i festa petita), hi havia les festes vinculades als gremis. A més, les “societats” (el mercantil i el fraternal en el cas de Parafrugell) i les sales organitzaven balls cada setmana. Qualsevol ocasió era un bon motiu per celebrar un ball.
Un fet remarcable és que fa tan sols 50 anys la festa major de qualsevol poble se celebrava el dia “que tocava”, és a dir el dia del Sant Patró de la vila; i si el dia era entre setmana no s’ajornava fins el cap de setmana com es fa ara. Tot això afavoria a les orquestres.

La feina era tanta en aquells primers estius, que la Costa Brava decidia previ acord amb Los Almendros, La Raqueta de Tamariu o La Bolera de Llafranc, conegudes sales de festes del municipi, “guardar-se” dos dies separats (durant el mes d’agost) per actuar a aquests llocs, amb el propòsit de poder veure la família i rentar la roba.

Actualment, una cosa així resulta, si més no, curiosa. Conversant amb Josep Bastons ens adonem de les moltes comoditats que tenen els músics actualment. Fins i  tot la distorsió que provoca un lapse de temps tan gran fa que valorem més negativament una situació que, per altra banda, en aquells moments era normal. En aquells anys el transport era un factor decisiu a l’hora d’escollir una orquestra o una altra. Ningú no disposava de vehicle propi, per tant s’havia de refiar del transport públic (autobús o tren) per desplaçar-se. Evidentment, per als palafrugellencs aleshores a la plantilla d’altres orquestres els faltà temps per dir que sí al nou projecte, i més pensant en les bones expectatives creades.

Els Directors

FLORENCI MAUNÉ


Desenvolupà la seva tasca a la Costa Brava des dels inicis fins el 1965.  Fou un bon compositor de sardanes i destacà per la qualitat dels seus arranjaments de peces de música clàssica. Recordem que abans els concerts de les orquestres de ball es basaven sobretot en adaptacions de peces del repertori clàssic. La dificultat d’aquestes adaptacions era que en origen, aquestes peces havien estat compostes per a uns 50 músics aproximadament i a les orquestres, amb prou feines, n’hi havia una dotzena.

Emili Juanals: “Mauné? Com a músic, no un 10, un 100! I com a arranjador de peces, un 200!”

 

JAUME FERRER

Instrumentista de piano i trombó, substituí a en Mauné a la direcció de l’Orquestra. En aquells moments, tot i la seva joventut, ja tenia una experimentada trajectòria en les millors orquestres de Barcelona.
Aficionat a la música des de ben petit gràcies als seus pares, fou el seu avi qui li aconsellà tocar algun instrument per tal de que quan anés a fer el servei militar, pogués entrar a la banda, on deien que es “passava” millor; de manera que ell mateix li proporcionà un fiscorn i li donà classes.

Ferrer: “Quan estudiava, per suportar el pes del fiscorn, l’avi me’l lligava amb una corda a la persiana.

Conscient de la responsabilitat que agafava substituint a en Mauné, mai no pretengué d’imitar-lo ni voler superar-lo, la seva línia d’actuació havia de ser diferent. Ferrer es caracteritzà per introduir a la província una nova manera d’instrumentar. Cansat de les partitures editades per “Música del Sur” i “Música del Mundo”, ell tenia el punt de mira en les grans orquestres americanes. D’aquesta manera començà a fer combinacions que fins aleshores no es coneixien. De sempre, quan els metalls agafaven els instruments de corda, de menys volum sonor, els saxos es passaven als clarinets i flautes. Utilitzant sols un saxo o una trompeta solistes, no tapaven el coixi harmonic proporcionat pels violins, i ja no calia el canvi d’instruments.

E. Juanals: “Ferrer era un músic excel·lent”

EMILI JUANALS

Membre fundador de l’orquestra, en qualitat de trompeta solista, de sempre havia fet arranjaments dels temes de ball. De jove aprengué a tocar la trompeta a instàncies del seu pare que li feu veure que: “Si toques el fiscorn, mai no tocarem junts!” (Lliberat Juanals). Amb la marxa de Ferrer, assumí de ple dret les funcions de director alhora que la representació artística, feina que desenvolupà fins que es retira l’any 1993. Amb ell s’encetà una Iínia que continua el seu successor, Joan Vilanova, on el pianista no exercia les funcions de direcció, com havia passat fins aleshores. Prolífic compositor de sardanes, cal destacar la riquesa dels seus arranjaments. Aquesta era una tasca que li agradava molt: “Vaig fer un arranjament per a la Costa Brava d’un disc on la Orquestra Simfònica de Londres interpretava temes catalans”. De la seva tasca de representació de l’orquestra, cal destacar la bona relació que tenia amb els agents artístics, cosa que el seu successor també aprengué. Actualment, bo i estant jubilat, continua component a ritme frenètic i explica orgullós la gran quantitat de pobles on són estrenades les seves sardanes.

Vilanova: “L’Emili és un excellent músic i un gran compositor”

 

 

JOAN VILANOVA

La seva entrada a l’orquestra (1991), a mes d’aportar veterania i gran solvència en l’apartat musical, va ser providencial. Es feu càrrec de l’orquestra en un moment molt delicat per al gremi, i mercès al seu bon lideratge, l’ha dut fins on és ara. Vilanova desprenia simpatia i optimisme, a banda d’una total seguretat en si mateix. Sabia perfectament quines directrius havia de seguir l’orquestra per continuar agradant a tots els pobles on actuava. El temps li segueix donant la raó dia a dia. Considerada una de Ies millors orquestres de la contrada, actualment la Costa Brava té al voltant de 70 bolos fixes d’un any per l’altre. Això vol dir ni més ni menys que el seu producte agrada tant a la gent que ja reserven la festa major amb un any d’antelació, i això sense comptar la resta. La feina de Vilanova va ser essencial. Els companys en destaquen la qualitat humana i la capacitat per crear bon ambient dins el grup. Tot a fi de que l’orquestra seguís per bon camí.
Desgraciadament, en Joan va morir sobtadament el 18 de Novembre de 2012 després d’una actuació de l’Orquestra a Corçà.
A causa de la seva perdua en Jesús Tarrida, component de més de 20 anys de trajectoria a la Costa Brava, va fer-se càrrec de la direcció de l’Orquestra i continua avui dia. A ell es deu gran part de l’èxit que té la Costa Brava. A banda de tocar molt bé la flauta i el flautí, encarregar-se de la guitarra i les veus al ball i del tible a les sardanes, és qui, en major part, fa els arranjaments de les peces que toca l’orquestra. A ell s’ha d’agrair que l’orquestra soni tan plena i que els balladors estiguin contents. 

Lluis Subiranas:A Vilallonga de Ter fa 40 anys seguits que hi toquem per la festa major”

Les i els cantants

De tots els cantants que han passat per les files de l’Orquestra Costa Brava n’hi ha hagut dos que amb el pas del temps han esdevingut emblemàtics. Ambdós foren precursors en el seu moment. Josep Bastons fou el primer “vocalista” (tal i com es deia abans) de l’orquestra.
La primera cantant fou la “Nina” (Anna Maria Agustí), que aleshores no era tan coneguda com ho és ara.

JOSEP BASTONS

Potser per la seva edat (el més jove dels components) va ser l’ultim d’afegir-se al carro, però no per això fou el menys important.
Coneixedor d’un ampli repertori, destacà per la seva musicalitat i per la facilitat per assimilar noves peces.
A més de ser el cantant i guitarrista, al concert tocava les timbales i al ball la bateria, instrument que havia après, de manera molt curiosa, els anys anteriors a la Costa Brava. A les estones lliures de l’orquestra on cantava, ajudava el seu company percussionista tot portant-li el compàs amb la bateria.
Actualment encara el podem veure pels escenaris portant l’havanera, la passió de la seva vida, arreu del pais.

Bastons: “Jo he tingut un altre ofici i sempre he pensat que fer de músic era anar-me a divertir. Aquells anys a la Costa Brava ho vaig fer molt”.

NINA (ANNA MARIA AGUSTÍ)

Fou la primera de moltes cantants que durant anys portaria a la Costa Brava Emili Juanals. Un agent artístic, coneixedor de les dots de la jove cantant lloretenca, la presentà a l’Emili. La Nina tenia sols 16 anys quan va entrar a l’orquestra i fins i tot la seva mare demanà a l’Emili que li fes de pare quan fossin lluny de casa. Amb ella la relació fou especial.
Al cap de poc temps de ser a la Costa Brava, el seu ascens va ser meteòric.

Després de la Nina en vingueren moltes més, com la Betty : “vestia com una reina”, diu Emili Juanals; la Carme, de qui es deia que era una “senyorassa, una dona per fer la volta al món”, continuà en Juanals; la Mariona, que destacava per les seves qualitats musicals i per la magnífica comunicació que tenia amb el públic. I pel que fa als cantants masculins cal destacar en Joan Caries i el palafrugellenc Josep Nadal, a qui també podem veure pels escenaris cantant havaneres amb en Bastons.

Més tard en vingueren més que no deixaren menys emprempta. Un esment especial també per a la Mónica Lucena, cantant i ballarina professional que encara continua a l’Orquestra i que a més ha pres les regnes de la direcció artística, la Janet Mariela, que des del Carib ens aportava tota la seva “salsa” i la Vanesa Argües, bailarina professional amb un art que deixava bocabadat. Pel que fa a la secció masculina, en Raül Sánchez i en Luciano Mendes, junts formaven un conjunt equilibrat i de gran solvència.

Subiranas: “Portem quatre cantants i una ballarina. Vam provar-ho i vam dir: això funciona!”

Els músics

Durant 50 anys han passat gran quantitat de músics a les files de la Costa Brava. Tots, pel nivell de l’orquestra, de gran qualitat. No podent ara parlar de tots ells, perquè serien molts, no ens podem oblidar d’en Lluís Plaja (trompeta), ferm puntal de l’orquestra durant molts anys.
Més recentment, cal destacar un nom que ha estat i continua estant molt important per a la nostra formació, es tracta d’en Lluís Subiranas. Va passar ni més ni menys que 40 anys a l’orquestra, fins el 2008. Hi començà tocant la trompeta, però anys més tard es canvià d’instrument i es passà al contrabaix i el baix elèctric. Durant tot aquest temps les ha vistes de tots colors, però reconeix que, malgrat els anys, no es perd la il·lusió per anar a tocar amb un clima òptim en el si de l’orquestra. Es realment admirable de veure com una persona que portava vora 50 anys sobre els escenaris, conservava encara la il·lusió del primer dia: “És que a mi m’agrada tocar”, diu clar i català.

De la plantilla més actual només podem dir que excel·leix en qualitat: Jaume Font és el saxo alt, teclats i tenora i també porta més de 20 anys al si de l’orquestra, en David Bondia va ser saxo tenor, clarinet i tenora, en Pere Teixidor s’encarrega del trombó i el fiscorn, l’Ismael Suñé és l’as de la bateria i la percussió clàssica, en Conrad Rafart que toca impecablement la tenora, el saxo baríton i la flauta i en Juan Cózar, trompetista, teclista i mà dreta d’en Vilanova durant més de 10 anys.

Homenatge a Joan Miró a París

L’any 1975 fou l’any d’una efemèride especial dins l’orquestra. Alguns s’atreveixen a dir que fou l’any del millor bolo que ha fet mai la Costa Brava. En aquelles dates se celebrava a París un homenatge al pintor Joan Miró, i la Costa Brava, gràcies als contactes que tenia en Francesc Alsius, un fan palafrugellenc, hi fou convidada. Els músics que hi anaren no havien vist mai res semblant. Foren tractats a cos de rei.
Arribats a l’aeroport els esperaven tres taxis que els portaren a l’hotel. Allí trobaren, per si no havien tingut temps de fer el canvi de moneda, un sobre amb francs per a les petites despeses que poguessin tenir.
L’acte oficial, arran del qual tots estaven una mica nerviosos, era a “Le Moulin de la Galette” a Montmatre. Allà interpretaren dues sardanes en versió de concert. Això fou tota la feina, almenys l’estrictament professional. La no professional la van fer després tot ajudant a la resta de convidats a cruspir-se l’opulent tiberi que secundà l’acte. No hi faltava de res. Tot era a vessar. Menjar en abundància i en varietat, gran quantitat de licors, tot tipus de fruita tropical, etc. Un autèntic banquet!

Els dinars de Sta. Cecilia

Una tradició inviolable al calendari de l’orquestra era la celebració d’un àpat per Santa Cecilia, patrona de la música. El lloc escollit, d’uns anys ençà, és la coneguda barraca dels Iris de Tamariu. Coneguda ja l’afició dels músics per als bons tiberis no cal entrar en molts detalls del que allà s’hi “cuina”. El plat fort varia en cada ocasió. Poden ser cargols, arròs o una fregida de gambes. Això sí, material de primera qualitat, i com ja hem dit: bon plat i fondo!

Les actuacions

La Costa Brava desprèn vitalitat i bona salut i això ho demostra la quantitat d’activitats on hem estat inmersos últimament. A banda de participar als programes de TV3 “l’envelat” i “Festa Major”, haver pres part al CD “Ballem en català”, haver enregistrat un disc amb motiu de la festa de Besalú i haver editat un doble CD commemoratiu dels 50 anys d’història de l’orquestra on s’hi troben una recopilació de sardanes dels inicis i un recull de peces del concert clàssic, als últims tres anys la orquestra ha fet un canvi dins el món de la música de festa major integrant números de cant i dansa als seus concerts aconseguint que la resposta del públic sigui immillorable.

Què queda després de 58 anys?

Ha plogut molt des d’aquell fred hivern del 56. La Costa Brava no ha viscut una història, n’ha viscut moltes, la història de tots i cadascun dels components que han passat per l’orquestra, la història de tota la gent que ha fet ballar, la d’aquell nen assegut mentre els seus pares ballaven, la d’aquella parella que es va enamorar en un càlid ball de festa major, la de l’avi que veu un vailet jugant a pilota mentre sonen les últimes notes del ball i recorda que un dia ell també va ser petit i també jugava a pilota, una mirada, el primer amor, el primer desencís, la primera llàgrima…
En el record de quanta gent no hi haurà de teló de fons una cançó? A quantes imatges viscudes ha posat música la Costa Brava? Què ens queda de tot això? Aquells primers anys destaquen per l’empenta, l’energia i sobretot la il·lusió amb qué un grup de gent afronta el projecte de la seva vida, un projecte que s’ha consolidat amb el temps i que a dia d’avui continua més viu que mai.
En Lluís Subiranas, està content d’haver estat tocant cada dia: “Estic segur que si pogués tornar enrere tornaria a viure la vida que he viscut”.
El més important de tot és la il·lusió. La il·lusió de seguir portant la música arreu i seguir posant una banda sonora a les vides de moltes persones. La il·lusió de donar color als records. El que ens queda després de més de 58 anys és la il·lusió. La il·lusió de seguir 50 anys més, o els que calguin per tal de veure el somriure de la gent mentre gaudeix d’un dels nostres concerts i veure que el públic no para de ballar i aplaudeix acaloradament cada una de les peces interpretades durant el ball.